Immersió lingüística

Fa molts anys que treballo a l’escola Josep Carner, vaig arribar el setembre de 2002 (ara, si voleu, feu números!) i la major part del temps he estat mestra del cicle superior. Amb cada promoció amb la que he treballat, inevitablement un dia o altre, ha sorgit el mateix dubte. Un nen o una nena m’ha preguntat:

• No entenc perquè fem les classes en català. No seria més fàcil, i millor, per a nosaltres fer les classes en castellà?

I la meva resposta sempre és la mateixa:

• Sí i no.

Seria més fàcil

Evidentment que seria molt més fàcil per a la majoria dels meus alumnes fer les classes en castellà. De fet, seria molt més còmode per a vosaltres no haver de fer l’esforç d’aprendre com es diu en català: estic contenta, gràcies, si us plau, això no m’agrada, vull explicar-te què m’ha passat, estic nerviós…

Seria molt més fàcil escriure en castellà perquè us és més fàcil trobar les paraules per explicar allò que voleu dir i perquè el castellà té menys sons vocàlics (sense neutres ni accents oberts), no t’enganya amb la pronunciació (què és això de la essa sorda i la essa sonora?)…

I tant, seria molt més fàcil. Però, aleshores, també seria molt més injust perquè molts de vosaltres no aprendríeu el català i no parlaríeu dues llengües com fan tants altres nens i nenes de Catalunya.

No seria millor

No seria millor perquè aleshores molts i moltes de vosaltres no aprendríeu el català ni tindríeu les mateixes oportunitats que, per exemple, vaig tenir jo mateixa quan era petita. A casa sempre hem parlat en català i el castellà el vaig poder aprendre fàcilment fora de l’escola. I vosaltres, si parleu en castellà o en una altra llengua a casa, podríeu aprendre el català al carrer tal i com vaig fer jo amb el castellà?

Com vaig aprendre jo el castellà?

Doncs bé, quan jo era petita vaig aprendre el castellà al carrer jugant amb els meus veïns. Vaig aprendre castellà veient pel·lícules de l’oest i de romans al cinema del barri. Vaig aprendre castellà veient sèries de la tele com “La casa de la pradera” o “Con ocho basta”, i programes com “Un, dos, tres” i “Los payasos de la tele”. Vaig aprendre castellà escoltant el futbol amb el meu pare, els diumenges a la tarda, al programa de ràdio “Supergarcía”. Vaig aprendre castellà jugant al “Cluedo” i a “Juegos Reunidos Geiper” amb els amics i la família.

No vaig aprendre el castellà jugant amb la Play, la wii o la PSP perquè quan jo era petita no existien. Ni vaig aprendre el castellà amb els “youtubers” perquè internet tampoc existia encara. Però si haguessin existit, quina llengua creieu que haurien fet servir la majoria d’ells?

El català i el castellà tenen la mateixa presència al carrer?

Us proposo un petit joc. Contesteu aquest qüestionari i penseu amb el resultat final:

Compteu les vegades que heu respost “en català” i les vegades que heu respost “en castellà”. Quina és la resposta guanyadora?

Les primeres classes en català a l’escola

Recordo quan van començar a fer les classes en català a l’escola pública. En aquella època, els meus pares van decidir canviar-me d’escola. Vaig marxar de l’escola privada del meu barri, a Sant Andreu (Barcelona), on jo havia fet sempre les classes en català i vaig anar a estudiar a l’escola pública Palma de Mallorca, a Nou Barris (Barcelona). Tots els meus companys de classe només parlaven en castellà i jo era la “rara” que parlava tant en català com en castellà.

Recordo, com si fos avui, com els meus companys em demanaven ajuda amb els deures de català i jo em sorprenia en veure que no tots els nens i nenes parlaven dues llengües. Per mi era tan “normal” parlar dues llengües que no entenia res de res.

Ara estic molt contenta de poder continuar ajudant els meus nous “companys”, els meus alumnes, perquè tinguin les mateixes oportunitats que vaig tenir jo i que ells i elles també puguin parlar totes dues llengües: català i castellà.

Parlar les dues llengües m’ha permès fer amistat amb gent nova, conèixer i estimar altres cultures, aprendre més fàcilment altres llengües (ara en parlo quatre: català, castellà, francès i anglès!). Tot són coses bones.

Com no he de voler compartir tot això amb els meus alumnes? Com no he de voler que tinguin les mateixes oportunitats que vaig tenir jo?