Aquest any al barri de Canyadó i a Badalona se celebraran quatre aniversaris i les entitats responsables volen celebrar-ho amb activitats per a tots el públics.
Canyadó -la porta de llevant- és un barri jove. Tanmateix, aquest any els edificis de Sant Jordi -nom amb el qual també es coneix aquesta zona- compliran 50 anys.
Els catorze blocs, de diferents alçades, que formen els habitatges de Sant Jordi es van construir a la dècada dels anys seixanta i es van acabar a finals de l’any 1968.
La majoria del veïnat va ocupar els seus habitatges al llarg de 1969. Els primers contractes es van signar a l’abril d’aquest any i les primeres claus es van entregar a finals de maig.
La desapareguda publicació Revista de Badalona, en una nota de maig de 1967, deia que “el Patronat Municipal d’Habitatge s’ha proposat aixecar uns blocs d’habitatges, dignes i elegants, al barri de Canyadó, propis per a famílies de classe mitjana, potser la més abandonada fins ara en aquesta qüestió”. Alguns persones diuen que els primers veïns que van arribar a aquests pisos van ser treballadors de l’Ajuntament i altres empleats públics. La veritat és que la venda va ser lliure -només calia acreditar la condició de badaloní- tot i que els pisos formaven part del Patronat Municipal de l’Habitatge, el qual era responsable del manteniment dels espais comuns i també s’ocupava de l’administració.
La majoria tenien porteria i, en general, tot el barri era un lloc molt cuidat i estimat pel veïnat. Tothom se sentia orgullós de viure en una de les “millors zones de Badalona”.
És cert que no hi havia els serveis i els equipaments que els veïns necessitaven -com passava a tots els barris- i per això, algunes d’aquestes persones van crear l’associació de veïns, ara fa 40 anys.
Com va passar a molts barris de la ciutat, un dels problemes més greus va ser la manca de places escolars. Sí que hi havia una escola -anomenada aleshores Martínez Anido- on es podien matricular nens i nenes -i mai més ben dit-ai millor dit- d’altres barris de Badalona.
Dèiem nens i nenes perquè a l’escola estaven separats per raó de sexe. Les nenes entraven per una porta tenien “senyoretes” i els nens ho feien per una altra porta i tenien mestres.
Doncs bé, l’Associació de Veïns no només va lluitar per aconseguir solucionar els problemes escolars sinó que també es va ocupar de reivindicar altres serveis i equipaments i recuperar les festes tradicionals per millorar la convivència i la cohesió social entre el veïnat.
Va ser així com aviat es va poder gaudir d’un casal d’avis, d’un esplai, d’una pista esportiva per als joves, es va millorar el transport -els autobusos passaven per l’interior del barri-, etc. També es va obrir el barri a la zona industrial i es van solucionar els problemes dels sorolls de les fàbriques, de la contaminació i, sobretot, es va evitar la construcció d’un dels espais més emblemàtic i utilitzat, avui dia, pel veïnat. Ens referim a la Baixadeta. Sense oblidar-nos de les campanyes “Obrim la masia” i “Ca l’Arnús parc públic”.
Pedro Jesús Fernández
Be the first to comment